Campaña. Palestina ens fa de mirall. Palestina nos hace de espejo. Dibujo de Joan Turu CAT

CATALÀ

40.000 euros per Palestina des de la comunitat educativa  Venda de samarretes

La història ens diu que mentre el vell món es mor i el nou triga a aparèixer, en aquest clarobscur sorgeixen els monstres, però també podem dir, amb fermesa, que també sorgeixen les il·lusions i les esperances 

“There is wisdom in what Richard Nixon said approximately 40-50 years ago: ‘The professors are the enemy’”. Aquestes són les últimes paraules del nou vicepresident dels Estats Units, J.D. Vance, tancant la National Conservatism Conference el passat gener després de 30 minuts atacant el sistema universitari nord-americà. No hi ha cap diferència entre aquest inversor ultracapitalista i polític estatunidenc mudat amb un vestit de milers de dòlars i Millán-Astray vestit de militar cridant “¡Muera la inteligencia! ¡Viva la muerte!”, condemnant milers de docents a l’oblit de les cunetes.

No ens enganyem. Tampoc queden molt enrere tots aquests egòlatres i oportunistes obsessionats amb els likes, els retuits i veure’s la cara per la pantalla liderant la seva particular lluita contra el que ells anomenen wokisme, el que passa és que aquests últims es disfressen d’elements contestataris i encara no han pogut percebre (o sí) que només fan que retroalimentar als primers.  En tot cas, la història ens diu que mentre el vell món es mor i el nou triga a aparèixer, en aquest clarobscur sorgeixen els monstres, però també podem dir, amb fermesa, que també sorgeixen les il·lusions i les esperances.

Quan la solidaritat educa  

El passat dissabte 1 de febrer, a l’IES Viladomat de Barcelona, va tenir lloc una jornada de solidaritat entre pobles des de la comunitat educativa (1) per reivindicar la cultura de pau i la no-violència al voltant de la celebració del DENIP, una data castigada pel cicle despolititzador-repolitizador del neoliberalisme educatiu, que ha anat perdent pes i importància en molts centres passant de ser l’eix vertebrador pedagògic de molts Projectes Educatius de Centre a mer testimoni d’una celebració puntual i minsa.  

Taules rodones per parlar sobre la cultura de pau i desmilitarització, dones i resistències en zones de conflicte, així com activitats infantils i culturals amb documentals, poesia i música en directe. Una programació que, més enllà d’intentar generar debat i reflexió sobre temes d’actualitat, pretenia donar un impuls a la campanya #DimartsAmbPalestina que es va iniciar l’octubre passat des dels centres educatius de Catalunya vestint una samarreta blanca amb una il·lustració d’en Turu, una campanya amb l’objectiu de visibilitzar el genocidi en els entorns escolars, trencar els silencis, la por i els intents d’imposició de la neutralitat, així com recaptar fons per fer arribar aliment, aigua i roba d’abrigar al nord de Gaza (2).

Quan els números sí que importen  

Veiem, atònits, com el tracte mediàtic s’inverteix en funció de qui es parla: ho estem veient durant l’operació de genocidi i neteja ètnica practicada a Gaza quan es parlava de centenars de víctimes palestines, però s’anomenen amb noms i cognoms les israelianes. Veiem com s’anuncien xifres als titulars dels diaris quan es tracten de presos palestins i es mostren imatges de persones en l’entrega d’israelianes.  

“Palestina ens fa de mirall”, resa la samarreta.

Un mirall que només reflecteix una societat cada cop més racista i profundament islamòfoba. Si amb Ucraïna vam omplir capses plenes de menjar i roba, vam assegurar sortides segures a les famílies, vam acollir i escolaritzar els infants, com és que amb Palestina decidim mirar cap a una altra banda o, inclús, justificar l’injustificable?  Quan els números amaguen el procés deshumanitzant i deshumanitzador del genocidi cal denunciar-ho, però quan parlar de números comporta un procés solidari rehumanitzador “del nosaltres”, cal fer-ho valdre.  

La jornada va aconseguir recaptar 1.100 euros amb la venda de samarretes i dessuadores. Sumats al que ja s’havia recaptat anteriorment, fa que la xifra hagi sobrepassat els 40.000 euros en poc més de quatre mesos: 298 comandes, 7.993 samarretes als centres educatius públics d’arreu del país.

La campanya tenia una segona fase: les persones que haguessin fet la comanda des dels claustres havien de fer-se una foto per poder difondre a xarxes i seguir estenent la solidaritat. Amb prou feines hi ha hagut una vintena. Per què?

...