Israel, un perill per a la Humanitat CAT

CATALÀ

Israel, un perill per a la Humanitat

MARINA HOYOS MARÍN 

El novembre de 2023 es va publicar una carta signada per personal sanitari que demanava explícitament el bombardeig d’hospitals de Gaza. La hipòtesi de la qual partia la carta era que tots els hospitals eren sospitosos d’activitat terrorista, convertint-se així en un objectiu militar i vulnerant l’Estatut de Roma de la Cort Internacional Penal [Art. 8 (2) (b) (ix)] i el Dret Internacional Humanitari (Capítol IV). La carta en anglès i hebreu es por consultar a Mondoweis. Lluny de l’empatia que tota persona dedicada a la cura de l’altre hauria de tenir integrada, la carta demostra el nivell de deshumanització i crueltat que Israel empra constantment envers la població palestina.

Des de fa dècades, els mitjans de comunicació israelians promouen i normalitzen discursos d’odi i deshumanitzadors sobre el poble palestí, amb la qual cosa es possibilita la indiferència de gran part de la societat israeliana envers el patiment de la població palestina. Aquest fet ha estat denunciat per l’historiador Ilian Pappé i pel metge Gabor Maté, tots dos jueus. Només cal recordar l’agost de 2024, quan Meir Ben-Shitrit va aparèixer al Canal 14 defensant la violació com a mètode de repressió, pel cas de violació d’un palestí en la qual havia participat en el centre de tortura Sde Teiman. Com assegurava Eva Mayor, membre i fundadora de Health Workers For Palestine Spain (HW4P Spain), metgessa de família - i membre també de Famílies per la Pau -, en un article de juliol de 2024 a la FoCAP fins i tot alguns organismes com el Col·legi de Metges de Barcelona (COMB) havien publicat un comunicat el febrer de 2024 on es va evitar parlar del genocidi de Gaza, enfront del comunicat que va fer per a Ucraïna on sí que hi va haver una campanya de donacions i un suport explícit als metges col·legiats ucraïnesos.

En cap altre lloc del món, un estat defensa el bombardeig d’hospitals i infraestructures sanitàries i continua sent considerat una democràcia.

Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), s’entén per determinants socials de salut (DSS), les circumstàncies en les quals les persones neixen, creixen, treballen, viuen i envelleixen. Dins d'aquests sistemes hem de tenir present el context socioeconòmic, polític i cultural. Si la persona viu dins d’un sistema de discriminació institucionalitzada que té com a finalitat mantenir la dominació sobre un grup de persones i d’oprimir-los sistemàticament en tots els aspectes de la vida, llavors estem parlant de política d’apartheid. El febrer de 2022, la ONG Aministia Internacional, gràcies a un treball conjunt amb col·lectius i ONG palestines i israelianes des de juliol de 2017 fins a novembre de 2021, documentava en un informe que Israel cometia el delicte d’apartheid sobre la població palestina des de feia més de sis dècades.

L’apartheid està reforçat econòmicament gràcies al que es coneix com a mercat captiu. En el Protocol de París (1994) sobre relacions econòmiques, que regeix les relacions econòmiques entre Israel i Palestina, es defensa el control d’Israel totes les importacions i exportacions palestines mitjançant impostos i control fronterer. Aquest fet implica el conegut dins el qual les mercaderies només poden moure’s lliurement d’Israel a Territoris Ocupats Palestins, però no al contrari.

L’ONG israeliana Who Profits afirma que la companyia farmacèutica líder en medicaments genèrics, Teva, és còmplice de l’ocupació il·legal, d’apartheid i del genocidi del poble palestí. Teva finança aquest sistema discriminatori restringint de forma severa l’accés als serveis de salut; i, per tant, Teva gaudeix d’accés total al mercat captiu tant a Cisjordània com a Gaza, on les empreses farmacèutiques palestines no poden operar a causa de les restriccions legals del règim d’apartheid israelià.

En cap altre lloc del món un estat viola el tractats que prohibeixen el delicte d’apartheid com la Convenció contra l'Apartheid i l’Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional i continua sent considerat una democràcia.

En un article publicat a NoGracias pel col·lectiu HW4P España es posa sobre la taula el fet que, a la major part dels estudis de ciències de la salut, no s’ensenya la “Declaració de Tokio” de l’Associació Mèdica Mundial que tracta contra la participació de personal mèdic en la tortura; ni el Protocol d’Estambul, ni les “Normes Nelson Mandela” de l’Organització de Nacions Unides.

El paradigma de la deshumanització envers el poble palestí són les presons israelianes. Cal tenir present que molt abans de l’octubre de 2023, el nombre de persones palestines empresonades era de 5.192 i de 1319 detencions administratives. El juliol de 2024 la xifra era de 9.623, de les quals 4.781 no tenien cap tipus d’acusació, segons dades de l’Informe de l’ONG israeliana B’Tselem l’agost de 2024, Wellcome to Hell. Entre les persones empresonades hi havia personal sanitari, personal acadèmic, estudiants, líders polítics i menors de catorze anys.

El cicle de patiment físic i psicològic de ser empresonat no es limita a la persona empresonada, sinó que afecta la família, les amistats, a la comunitat més propera, tal com expressa la psiquiatra i psicoterapeuta Samah Jabr a Tras los frentes. Crónicas de una psiquiatra y psicoterapeuta bajo ocupación (2024). No és una coincidència que les presons israelianes hagin esdevingut una experiència central i nacional de Palestina, ja que totes les persones tenen algun conegut i /o coneguda a presó.

En l’informe també citat de l’ONG B’Tselem, Welcome to Hell, es subratlla que entre les mesures més deshumanitzadores assenyalades per ostatges palestins als centres de tortura es troben:

1. aglomeració de persones en les cel·les

2. negació de llum solar i de ventilació

3. registres constants a les cel·les

4. incomunicació amb l’exterior

5. prohibicions al culte religiós

6. confiscacions d’objectes personals

7. foscor absoluta o llum artificial encesa durant dies

8. exposició al fred durant les nits

9. absència i denegació de tractament mèdic

10. abusos físics, sexuals i psicològics

Per a Françoise Sironi a Bourreaux et victimes (1999) i per el col·lectiu italià Sanitari Per Gaza - Health Workers for Gaza Italy a Health Professionals & Torture in the Context Of the Ongoing Palestinian Genocide, la tortura té una funció política i social concreta: fer callar; el principal objectiu de l’empresonament i tortura de personal sanitari de Gaza no ha estat, ni és el d’obtenir informació, sinó desarticular la resistència i la resiliència palestina. La tortura i assassinat sistemàtic a personal sanitari i el bombardeig d’hospitals i ambulàncies té la finalitat d'eliminar totes les condicions de vida a Gaza. Sironi ens deia que la tortura esdevé un mètode de desculturalització. Així, fer callar a Hussam Abu-Safiya, és fer callar a un poble, però... també és fer callar a la professió mèdica.

En cap altre lloc del món un estat aplica tortura a personal mèdic de forma deliberada i continua sent considerat una democràcia.

Un dels elements claus dins del canvi en el sistema penitenciari després de l’octubre de 2023, va ser el gran protagonisme de la unitat especial Initial Reaction Force (IRF). Es tracta d’un cos que ja en el passat va ser criticat per l’ús de la violència extrema. Els testimonis recollits a l’Informe B’Tselem, es descriuen com a homes uniformats de negres, amb passamuntanyes, sense identificació, armats amb pals i armes de foc, granades paralitzants i acompanyats de gossos. La conducta criminal de les IRF és extrema i impredictible, amb la qual cosa la major part dels testimonis asseguren haver estat sotmesos a una situació de pànic constant. Però el que més crida l'atenció de l’Informe és que la presència de personal administratiu i mèdic durant els atacs de les IRF, una mostra més de la legitimació de la tortura en les presons israelianes.

En una webinar sobre tortures organitzada pel grup HW4P Spain el passat dijous 30 de gener, un dels ponents i membre fundador de HW4P Spain, Juan Gervás, metge general jubilat de l’equip CESCA feia la següent pregunta retòrica “On és el metge? Si hi ha tortures sistemàtiques, el metge està amb els torturadors.” L’any 2007 el Comitè Públic contra la Tortura a Israel (PCATI) va donar a conèixer testimonis on es denunciava que, a les sessions de tortures, les víctimes eren ateses per metges que no documentaven, ni denunciaven aquests fets:

Cas d’Amin Shqirat:

Després de donar el meu testimoni a la policia, em van enviar a la presó de Beersheba on vaig estar dinou dies amb els col·laboradors, del 10 de desembre de 2004 al 28 de desembre de 2004 al migdia. Llavors em van portar de tornada a la instal·lació d'interrogatoris del complex rus. Em van portar a un metge que em va examinar i després em va tornar a l'interrogatori, amb els ulls embenats i emmanillat. Em van asseure en una cadira, em van lligar les mans darrere del respatller de la cadira i em van treure la bena dels ulls.

El 28 de desembre de 2004, data del retorn de Shqirat de la presó de Beersheba: "Va arribar del Servei de la Presó d'Israel (IPS). Es queixa de dolor a la zona de la caixa toràcica esquerra - durant un mes. Informes que va anar a un metge de l'IPS, no va rebre cap tractament. Dr Romov Alexander: "En aquesta etapa no hi ha cap necessitat de tractament".

L’any 2011 Physicians for Human Rights ISrael (PHRI) va documentar la implicació directa dels metges en les presons. Entre les seves conclusions, l’informe assegura que el suport no es limita només al silenci, sinó que la presència de professionals mèdics a les instal·lacions d’interrogatori on es produeixen les tortures dona suport a la tortura i la legitima. A més, hem de tenir present que durant els interrogatoris, s’impedeix a les persones detingudes a reunir-se amb algun advocat o persona. En la major part dels casos, els professionals mèdics i els advocats són les úniques persones externes amb les quals tenen contacte. Especialment greu és el testimoni recollit a Welcome to Hell de Sufian Abu Saleh, segrestat a Sde Teiman i, que a causa de diverses negligències mèdiques, li fou amputada la cama amb els ulls embenats i emmanillat; i fou obligat a caminar amb una sola cama amb el dolor davant de personal mèdic.

En cap altre lloc del món un estat permet que el seu personal mèdic participi activament en la tortura i continua sent considerat una democràcia.

No, Israel no és una democràcia, Israel és un perill per a tota la Humanitat.